La mare és la terra,
El pare l’amor,
Sense l’un no val l’altre,
Són un de sol.

Quan es fa la nit,
La foscor arriba,
No t’has de preocupar,
Els estels il·luminen.

Tot sembla tranquil,
En el paisatge immens,
Tot sembla bonic,
En el mar obert.

Tot era fabulós, els ocells volaven, el vent bufava, tot tenia sentit i ella es sentia estimada. Al principi de la seva relació ell l’anava a buscar a casa, sempre amb flors i a la mateixa hora i això li agradava. Al principi, diuen, tot sembla perfecte, i potser és veritat. Cada dia a la mateixa hora anaven a estar junts i passar-ho bé. No faltava cap dia. En el seu romanç, cap dia va faltar sense un bon ram de flors i una taula reservada. Cap dia.
Tot va continuar de la mateixa manera, fins que el noi es va declarar, postrat i de genolls davant de la novia li prometé la lluna i el seu amor. Es van casar feliços, però des d’aquell dia no visqueren alegres, sinó obligats a viure junts, a suportar-se mútuament.
Ella es dedicava a treballar a casa i a la feina, de la qual acabava d’aprendre l’ofici. Ell cada vegada arribava més i més tard a casa i enfadat, ja no s’enrecordava de quan eren nuvis i li portava flors a sa estimada i tan sols feien quatre mesos que estaven casats. La dona estava tipa, ell no para gens ni mica a casa i no feia cap feina, ella s’encarregava de tot i quan arribava ni tan sols es deien hola.
Va passar un any i la situació no canviava, ell seguia distant i ella no feia res per evitar-ho. Va ser un dia, quan el seu espòs va arribar a casa més tard de lo normal, ella li pregunta perquè, que ja n’estava farta de que mai li digués res, ni que l’ajudes en les feines de casa. Ell la pegà, li bufetejà primer, desprès es tragué el cinturó i va estomacar-la. Al dia següent ella no va anar al treball, segons deia, estava constipada.
Aquestes situacions es van repetir durant tot un any, desprès de cada pellissa ell es tornava més amable i relaxat, gairebé semblava sentir-se culpable, però si ella es queixava la cara d’amabilitat desapareixia. Però sempre li perdonava i seguia sentint-se estimada.
Aquestes relacions d’amor-odi passen continuament, i gairebé mai paren.

El somni d’en Joan no tenia cap explicació, en aquest, tota la gent l’apuntava amb el dit dient: “t’ha tocat”. Tots feien cara d’estar morts, per en Joan era un malson.
Quan es despertava s’agraciava pel fet de saber que era un malson. Es pesava tot el dia recordant aquest malson en el treball. Li agafaven esgarrifances només de pensar-hi. I així es passava tot el dia, pensant amb el seu somni, l’havia somniat tantes vegades que ja no creia que fos una malson qualsevol, sinó una cosa que li volia fer veure Deu. Per les nits no podia adormir-se, tot i que al final ho aconseguia i somiava una altre vegada amb el malson.
Un dia, ja n’estava tip de pensar amb el malson, va deixar aquest pensament a un costat i es va centrar al seu treball i a la seva vida personal. Durant alguns dies es trobà bé, ja no somiava amb el malson, fins que a l’endemà quan es despertà, el dia semblava funest. Es va aixecar abans de que comencés a ploure i anà a la feina. Pel carrer li semblava que el miraven de reüll. Quan ja n’estava cansat de que tothom el mirés ja hi era a la oficina. Per fi va passar el que tan era temut per en Joan.
- T’ha tocat!!- digué tot entusiasmat en Ferran, el seu amic
- NO!! NO!!
- Tothom ho sap, felicitats.
I en Joan es precipità per la finestra a la vegada que en Ferran li deia:
- Visca!! Ens ha tocar la loteria.

Sentiments

És la vergonya un defecte o una virtut? Jo crec, que la vergonya, la qual pateixo, és dolenta, a vegades et fa ésser d’una manera que no ets. Voldries no tindre i fer ximpleries sense sentir-te malament, però no pots. Tot i que la vergonya forma part de mi, tant com un dit, ho puc canviar, però mai seré ni serà el mateix.
No sempre és dolenta, perquè a vegades pots contemplar com els altres fan coses que t’entren vergonya només de veure’ls i t’alegres de no ser tu qui ho faci. Però vols fer-ho perquè veus que ho passen molt bé, i penses que si fas el ximplet et sentiràs més feliç.

Jordi de Ringader fou bell i admirat, cantava de comtat en comtat i era sempre benvingut. Savis i misteriosos eren els seus ulls, que enamoraven a tota dona que els mirava. Així visqué uns anys, sense conèixer la derrota de l’amor, fins que en un castell on es trobava cantant i enamorant amb els sues bells cants i misteriosos ulls, trobà una noia que semblava no fer-li cas, intrigat per aquesta, cantà belles cançons i la mirà tota l’estona, però la noia no semblava adonar-se’n. I així passà la tarda.
Al cap d’un temps preguntant va esbrinar com es deia i on vivia. Cada dia anava a la plaça, al costat de la seva casa i cantava per a ella. Tot i que ella no es s’al·ludia. Fins que en Jordi feu públic el seu amor en públic. Tota noia que es trobava prop seu o que se la creuava la envejaven, però es callaren i la somreien, tot criticant-la per dins. Així va aguantar alguns dies, fins que en Jordi li declarà el seu amor a na Cristina, que era com es deia. Aquesta no volia el seu amor, perquè li semblava un noi encapritxat, un noi que mai havia sentit amor, i ara l’únic que sentia era una obsessió per a ella.
Des d’aquell dia, en Jordi anà sovint a la plaça, però va deixar fer-ho i es passà a les cartes amoroses. L’enveja de les altres noies anava en augment, però ningú no s’ho imaginà quant a la bruixa del poble li demanaren que na Cristina fos malaïda. La princesa Cristina, a ulls del trobador, continuà sent la mateixa, però el conjur aconseguí fer efecte i la noia es convertí en una cosa lletja a la qual ningú no s’atrevia a mirar-li a la cara, tots menys el trobador, qui no notà cap diferencia per l’amor que sentia per ella. Na Cristina fou acusada de monstre i la van fer fora del poble. El trobador la cantà tots els dies, i va ser en aquest moment que s’adonà que en Jordi era veritablement enamorat.
Van caminar plegats per el camí de la vida, tots plegats visqueren feliços, però de poble en poble l’acusaven de monstre, i ni tan sols els cants d’en Jordi feien que na Cristina recuperes la confiança, fins que un dia morí de llàstima. Aquell dia fou llargament recordat pel trobador. A partir d’aquest dia, els seus ulls deixaren de ser misteriosos i s’enfosquiren, la seva música deixà de ser la de sempre i tots el dies se’n recordava de la seva princesa. Acabà amb el seu sofriment tot llançant-se a un riu amb una pedra lligada als peus.

Ramon Llull va néixer l'any 1232 a Ciutat de Mallorca. Va treballar a la cort. Durant la seva joventut va servir com a senescal i majordom. Al 1257 es va casar amb Blanca de Picany i va tenir un fill i una filla: Domènec i Magdalena. Quan ja tenia els trenta anys va tenir quatre aparicions de Jesus crucificat, es per això que es va sentir cridat per Déu, va deixar la bona vida i la seva família i es dedicà a convertir els infidels mitjançant la persuasió, a escriure llibres i a demanar a les autoritats la fundació de monestirs.
Al 1276 va aconseguir fundar el monestir de Miramar a Mallorca, on s'ensenyava l'àrab als missioners, així com la manera de convèncer als musulmans.
Va morir al 1325 tornant d'un viatge a Tunis. El seu cos va ser enterrat a l'església de Sant Francesc a Mallorca.

Què és el futur sense el pasat, una il·lusió del present?

Vull dir que si no coneixes el pasat, no entendras mai el futur.

Potser sóc com un gat, al qual no li agrada que la gent desconeguda se li apropi, però a la vegada segur de les seves accions. Sóc molt tímid, potser massa hi tot. No parlo molt, faig cas a un refrany que vaig sentí un dia: “es mejor callarse y parecer tonto, que hablar y confirmarlo”, és més, jo crec que soc tonto. No odio a ningú, soc molt pacífic, “massa” dirien alguns, també tinc coses bones: tinc una tranquil·litat i una pacientcia increibles per alguns. És difícil dir coses bones de tu mateix. Com tothom, em trobo que sóc una bona persona, però qui ho pot afirmar?
No m'agraden les persones que es burlen dels demès, sobretot de mi, tampoc la música força alta, ni els llibres d'amor, les curseries ni el heavy, ni tampoc trobar-me sol. M'agrada l'ordinador, el temps lliure, fer el que em doni la gana i, perqué no? ser ric.
Així sóc, jo mateix.